Les coses em fan pena

Les coses em fan pena Mireia Panisello

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Tutor / Tutora:

Israel Frutos

Abstract català:

A casa no es tira res. La meva mare va estar anys guardant pantalons de la meva germana i meus per a, al final, ajuntar-ho tot i fer tres cadires, una petita butaca, unes cortines i un matalàs per al nostre gos. El que per a ella és un patchwork texà, per a mi és la materialització de la meva adolescència: el trauma de deixar de comprar en botigues per a nenes, el ritual entre germanes (i cosines i ties i veïnes i amigues) de cedir el que “ja no et val”, els trencats provocats per les rascades que m’assenyalaven que, encara sense voler-lo massa, el meu cos estava canviant. 

 

La meva mirada cap al tèxtil sempre ha estat amb molt de respecte. Sent un material que abraça totes les esferes de la quotidianitat, per a mi dista molt de qualsevol altre. El que em produeix veure un objecte tèxtil no es pot comparar amb cap altre material. Comunica “casa”, “protecció”, “estima”, “valors” i “afecte”, i aquesta definició subjectiva és tan potent que no la puc dissociar de la matèria. Si l’agència del tèxtil es manifesta a través de definicions entorn de l’afectivitat, com hem arribat a buidar l’objecte moda de valor, ja no econòmic –que també–, sinó simbòlic i emocional? 

 

El fast-fashion ha fet amb el tèxtil el que el capitalisme ha fet amb l’amor romàntic: l’ha buidat de significat fins a fer-nos creure que només està aquí per a nosaltres, per a una estona, i quan ens cansem no passa res, n’hi haurà un altre que el substituirà. Però aquest no desapareix, només es fa invisible per a aquells ulls que pensen que l’única realitat que existeix és la que ells poden percebre. La indústria tèxtil genera més residus que l’amor. Resignificar i reentendre la matèria primera podria ajudar a fer valdre l’objecte resultant.

Abstract espanyol:

En casa no se tira nada. Mi madre estuvo años guardando pantalones de mi hermana y mios para, al final, juntarlo todo y hacer tres sillas, una pequeña butaca, unas cortinas y un colchón para nuestro perro. Lo que para ella es un patchwork tejano, para mí es la materialización de mi adolescencia: el trauma de dejar de comprar en tiendas para niñas, el ritual entre hermanas (y primas y tías y vecinas y amigas) de ceder que “ya no te vale”, los rotos provocados por las rozaduras que me señalaban que, aún sin quererlo demasiado, mi cuerpo estaba cambiando.

 

Mi mirada hacia el textil siempre ha sido desde el respeto. Siendo un material que abarca todas las esferas de la cotidianidad, para mí dista mucho de cualquier otro. Lo que me produce ver un objeto textil no se puede comparar con ningún otro material. Comunica "casa", "protección", "estima", "valores" y "afecto", y esta definición subjetiva es tan potente que no la puedo disociar de la materia. Si la agencia del textil se manifiesta a través de definiciones en torno a la afectividad, como hemos llegado a vaciar el objeto moda de valor, ya no económico -que también-, sino simbólico y emocional?

 

El fast-fashion ha hecho con el textil el que el capitalismo ha hecho con el amor romántico: lo ha vaciado de significado hasta hacernos creer que sólo está ahí para nosotros, para un rato, y cuando nos cansamos no pasa nada, habrá otro que lo sustituirá. Pero este no desaparece, sólo se hace invisible para aquellos ojos que piensan que la única realidad que existe es la que ellos pueden percibir. La industria textil genera más residuos que el amor. Resignificar y reentender la materia prima podría ayudar a hacer valer el objeto resultante.

 

Abstract anglés:

Nothing is thrown away at home. My mother spent years storing my sister’s and my pants to eventually put it all together and make three chairs, a small armchair, some curtains and a mattress for our dog. What for her is a Texan patchwork, for me is the materialization of my adolescence: the trauma of stopping shopping in girls’ stores, the ritual between sisters (and cousins ​​and aunts and neighbors and friends) of giving up the that you are no longer worth it, the cracks caused by the scratches that pointed out to me that, even without wanting it too much, my body was changing.

 

My look at textiles has always been with a lot of respect. Being a material that embraces all spheres of everyday life, for me it is far from any other. What causes me to see a textile object cannot be compared to any other material. It communicates “home”, “protection”, “love”, “values” and “affection”, and this subjective definition is so powerful that I cannot dissociate it from matter. If the textile agency manifests itself through definitions around affectivity, how have we come to empty the fashion object of value, no longer economic - that too - but symbolic and emotional?

 

Fast-fashion has done with textiles what capitalism has done with romantic love: it has emptied it of meaning to the point of making us believe that it is only here for us, for a while, and when we get tired. nothing happens, there will be another to replace it. But it does not disappear, it only becomes invisible to those eyes who think that the only reality that exists is the one they can perceive. The textile industry generates more waste than love. Resignifying and re-understanding the raw material could help to assert the resulting object.

 

Peces incloses:

Producte

Memòria del projecte (PDF. max 60MB)

Download LES_COSES_EM_FAN_PENA_BAIXARESOLUCIO.pdf

Més documentació (opcional)

Download ANNEXES_BAIXARESOLUCIO.pdf
Les coses em fan pena Les coses em fan pena Les coses em fan pena Les coses em fan pena Les coses em fan pena Les coses em fan pena Les coses em fan pena