El que hi ha i el que ja no. (Re)descobrir a través del Súper-8 Patrícia Bertran Boix

Abstract català:

El que hi ha i el que ja no és una investigació que reflexiona al voltant del vincle que estableixo amb el meu entorn, centrant la mirada als objectes trobats i l’espai que habiten. Una connexió amb la matèria, tant des dels objectes a investigar com en el format que investiga. Tot és narrat a través de la mirada fílmica, l’ús de la càmera Súper-8 com a objecte que investiga en dues direccions: una cap al cinema analògic en si, entenent-lo com a format físic i tangible, i l’altra com a observació cap als objectes trobats, els espais i el vincle que estableixo amb ells. Per una part, s’hi troba una mirada íntima i d’autoreconeixement, i per altra, juganera, experimental i innocent. La investigació s’inicia en una via d’expansió de coneixement, exposada principalment en el marc conceptual, on hi ha un diàleg amb l’entorn, els espais i els objectes, connectada amb discursos de referents teòrics i formals. Aquesta narració és seguida de l’aparició de la càmera Súper-8, utilitzant-la com a eina per (re)descobrir aquest entorn, centrant el discurs en la importància de la mirada mitjançant l’objecte fílmic que registra la matèria en el cel·luloide.

El projecte es pot entendre també com un assaig. Per una part, s’assaja narrativament per entendre i generar preguntes. L’altra part també assaja, però no amb la connotació narrativa, sinó de pràctica. En aquesta via s’exposa una constant pràctica per entendre i descobrir un llenguatge nou, el cinema analògic.

La pràctica de treballar en analògic necessita un canvi de ritme respecte aquell que es demana la societat actual. La quantitat d’imatges generades i consumides diàriament és immens, el que em porta a pensar que la importància que li donem a cada una d’elles és mínima o nul·la, cosa que va en direcció contrària a aquest projecte. Hi ha imatges que demanen ser creades i consumides a un altre ritme. Demanen una pausa, un tracte de cura. Per tant, tot el contingut generat en aquesta investigació ha estat elaborat a un altre ritme. Una cuina a foc lent. L’atenció centrada en el detall, en la matèria, en la cura cap a l’objecte, on el cinema es vincula a l’artesania, una qüestió essencial per tal que les filmacions adquireixin el to adequat per aquesta narració, on reben un espai, un temps, una dedicació. Sempre tangible.

Abstract espanyol:

El que hi ha i el que ja no es una investigación que reflexiona sobre el vínculo que establezco con mi entorno, centrando la mirada en los objetos encontrados y el espacio que habitan. Una conexión con la materia, tanto desde los objetos a investigar como en el formato que investiga. Todo es narrado a través de la mirada fílmica, el uso de la cámara Súper-8 como objeto que investiga en dos direcciones, una hacia el cine analógico en sí, entendiéndolo como formato físico y tangible, y el otro como observación hacia los objetos hallados, los espacios y el vínculo que establezco con ellos. Por una parte, se encuentra una mirada íntima y de autorreconocimiento, y por otra, juguetona, experimental e inocente. La investigación se inicia en una vía de expansión de conocimiento, expuesta principalmente en el marco conceptual, donde existe un diálogo con el entorno, los espacios y los objetos, conectada a discursos de referentes teóricos y formales. Esta narración es seguida de la aparición de la cámara Súper-8, utilizándola como herramienta para (re)descubrir este entorno, centrando el discurso en la importancia de la mirada mediante el objeto fílmico que registra la materia en el celuloide.

Puede entenderse también como un ensayo. Por una parte, se ensaya narrativamente para entender y generar preguntas. La otra parte también ensaya, pero no con la connotación narrativa sino de práctica. En esta vía se expone una constante práctica para entender y descubrir un nuevo lenguaje, el cine analógico.

La práctica de trabajar en analógico necesita un cambio de ritmo respecto al que pide la sociedad actual. La cantidad de imágenes generadas y consumidas a diario es inmenso, lo que me lleva a pensar en que la importancia que le damos a cada una de ellas es mínima o nula, lo que va en dirección contraria a este proyecto. Hay imágenes que piden ser creadas y consumidas a otro ritmo. Piden una pausa, un trato de cuidado. Por tanto, todo el contenido generado en esta investigación ha sido elaborado a otro ritmo. Una cocina a fuego lento. La atención centrada en el detalle, en la materia, en el cuidado hacia el objeto, donde el cine se vincula a la artesanía, una cuestión esencial para que las filmaciones adquieran el tono adecuado para esta narración, donde reciben un espacio, un tiempo, una dedicación. Siempre tangible.

Abstract anglès

El que hi ha i el que ja no is an investigation that focuses on the connection I establish with my surroundings, centering my gaze on the objects I find and the space they inhabit. A connection with matter, both in terms of the objects to be investigated and the format it investigates. Everything is narrated through the filmic gaze, the use of the Super-8 camera as an object that investigates in two directions, one towards analogue film itself, understanding it as a physical and tangible format, and the other as an observation towards the objects found, the spaces and the relationship I establish with them. On the one hand, there is an intimate, self-recognising gaze, and on the other, a playful, experimental and innocent one. The research begins on a path of expansion of knowledge, mainly exposed in the conceptual framework, where there is a dialogue with the environment, spaces and objects, connected to discourses of theoretical and formal references. This narration is followed by the appearance of the Super-8 camera, using it as a tool to (re)discover this space, focusing the discourse on the importance of the gaze through the filmic object that registers matter on celluloid.

It can also be understood as an essay. On the one hand, one essays narratively in order to understand and generate questions. The other part also rehearses, but not with the connotation of narrative but of practice. In this way, a constant practice to understand and discover a new language, analogue cinema, is exposed.

The practice of working in analogue needs a change of rhythms in respect to the demands of today’s society. The amount of images generated and consumed on a daily basis is immense, which leads me to think that the importance we give to each one of them is minimal or null, which goes in a complete opposite direction to this project. There are images that ask to be created and consumed at a different tempo. They ask for a pause, a careful treatment. Therefore, all the content generated in this research has been elaborated at a different pace. The attention focused on detail, on the material, on the care towards the object, where cinema is linked to artisanship, an essential issue for the films to acquire the right tone for this narration, where they receive a space, a time, a dedication. 

Always tangible.